Del descobriment del forat d'ozó al Protocol de Montreal

 

 

 

El descobriment del forat d'ozó antàrtic

La capa d'ozó protegeix els humans i el medi ambient dels nivells nocius de radiació ultraviolada del sol. Les substàncies químiques anomenades substàncies que esgoten la capa d'ozó (ODS) s'alliberaven a l'atmosfera de manera incontrolada abans; aquestes substàncies químiques danyen la capa d'ozó estratosfèrica. El maig de 1985, en un informe a la revista Nature British Antarctic Survey (BAS), els científics Joe Farman, Brian Gardiner i Jonathan Shanklin van descriure la seva observació de grans pèrdues d'ozó sobre l'Antàrtida. El descobriment del forat d'ozó antàrtic per BAS va proporcionar un avís precoç de l'aprimament potencialment perillós de la capa d'ozó a tot el món.

Convenció de Viena, un acollidor del Protocol de Montreal

A mesura que la tecnologia avançava, els estudis científics van assenyalar el problema emergent i els seus impactes de l'esgotament de la capa d'ozó. Es demanen accions durant anys. El 1985, es va crear la Convenció de Viena per a la Protecció de la Capa d'Ozó en resposta. La Convenció de Viena va ser la primera convenció de qualsevol tipus signada per tots els països implicats, entrant en vigor el 1988 i aconseguint la ratificació universal el 2009.
La Convenció tenia com a objectiu promoure la cooperació entre les nacions mitjançant l'intercanvi d'informació sobre els efectes de les activitats humanes sobre la capa d'ozó. Però com que la convenció no és legalment vinculant, la Convenció de Viena no exigeix ​​que els països prenguin mesures de control per protegir la capa d'ozó. El Protocol de Montreal va entrar en vigor el 1987 per abordar aquest problema.

Què és el Protocol de Montreal?

El Protocol de Montreal es va signar el 1987 i va entrar en vigor el 1989. Inicialment va ser signat per 46 països, el tractat ara té gairebé 200 signataris. El Protocol de Montreal relatiu a les substàncies que esgoten la capa d'ozó és un acord global per protegir la capa d'ozó de la Terra mitjançant l'eliminació gradual dels productes químics que l'esgoten. El Protocol de Montreal és un tractat universal que regula la producció i el consum de gairebé 100 productes químics artificials anomenats substàncies que esgoten la capa d'ozó (ODS).

Què diu el Protocol de Montreal?

El Protocol de Montreal redueix gradualment el consum i la producció de les diferents substàncies ossis que odoritzen (SAO) de manera gradual, amb calendaris diferents per als països desenvolupats i en desenvolupament (anomenats "països de l'article 5"). En virtut d'aquest tractat, totes les parts tenen responsabilitats específiques relacionades amb l'eliminació gradual dels diferents grups de SAO, el control del comerç de SAO, la presentació d'informes anuals de dades, els sistemes nacionals de llicències per controlar les importacions i exportacions de SAO i altres assumptes. Els països en desenvolupament i els desenvolupats tenen responsabilitats iguals però diferenciades, però el més important és que ambdós grups de països tenen compromisos vinculants, amb terminis i mesurables.

Substàncies controlades pel Protocol de Montreal

Annexos A (CFC, halons)
Annexos B (altres CFC totalment halogenats, tetraclorur de carboni, metilcloroform)
Annexos C (HCFC)
Annexos E (bromur de metil)
Annexos F (HFC)

El Protocol de Montreal compta amb el suport de la Secretaria de l'Ozó del Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient

El tractat evoluciona amb el temps a la llum dels nous desenvolupaments científics, tècnics i econòmics, i continua sent modificat i ajustat. La Reunió de les Parts és l'òrgan de governança del tractat, amb el suport tècnic proporcionat per un Grup de Treball Obert, que es reuneix anualment. Les Parts compten amb l'assistència de la Secretaria de l'Ozó, que té la seu a la seu del Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient a Nairobi, Kenya.